Mai, mai en tota la vida no havia estat tan desconsertada com estic ara. Bé, la paraula no és ''desconsertada'', sonó angoixada, perplexa... Feta un embolic, vaja.
Ja no entenc res. Ni tans sols sé què està ben fet i què mal fet. I, ara més a més ting la més total incapacitat per explicar-ho a ningú. No sé per què pero senzillament no puc.

Pq només de pensar que aquesta vida algun dia s'acabarà, pensu que es una merda, que no val pas la pena viure desilusions ni mentides. Dignan-nos a viure una vida senzilla i respectable, putsé seria una vida normal? diferent?
qui sap si aquesta vida es aixi o a l'imversa, o putsé nosaltes caminem am les mans... o putsé qui sap...



Solo pq alguien no te quiera como tu quieres, no significa que no te quiera con todo su ser