No se pas quin dia et vaig coneixer, quin temps no quants anys en fa.
Però encara qe sé que u saps, només dir-te que des del dia que et vaig coneixer vas quedar consentrat dins el meu cor. I des d'aquell dia encara no has pas surtit d'ell. No sé pas com fer-ho però només se testimu am tot el meu cor i que no et faria mai mal per res del món.


testimu.

A més a més, sempre he considerat que l'amor ha de ser lliure. És a dir, que un home i un adona no s'han de ser necessàriament fidels per obligaciño d'un contracte, sinó tan sols perquè s'estimen. Recordu que u vaig dir a classe d'ètica, l'any passat, on vaig defensar aquestes idees. I els companys hem van dir que si no s'estimen, que es separin, que si han de viure junts és pq s'estimen.



Raquel -36-

Mai, mai en tota la vida no havia estat tan desconsertada com estic ara. Bé, la paraula no és ''desconsertada'', sonó angoixada, perplexa... Feta un embolic, vaja.
Ja no entenc res. Ni tans sols sé què està ben fet i què mal fet. I, ara més a més ting la més total incapacitat per explicar-ho a ningú. No sé per què pero senzillament no puc.

Pq només de pensar que aquesta vida algun dia s'acabarà, pensu que es una merda, que no val pas la pena viure desilusions ni mentides. Dignan-nos a viure una vida senzilla i respectable, putsé seria una vida normal? diferent?
qui sap si aquesta vida es aixi o a l'imversa, o putsé nosaltes caminem am les mans... o putsé qui sap...



Solo pq alguien no te quiera como tu quieres, no significa que no te quiera con todo su ser

EL PQ...

No enteng res. El dia la nit, el teu somriure o el meu.
Una paraula, un sentit, una ilusio que seveix am un instant.

Aqell dia, aquella hora aquell moment que em vas mirar, aqell encreuat de mirades, de somriures, esperant que l'altre dones el pas. El pas en el qual un segon de la vida s'atures, i poguessim presenciar i viure aquell petó.
Un intercanvi d'idees espesses que es van consentrar en un instant, un temps molt curt transformat am passió, amb comfusió i am equivocació.
Una equivocació q es reflecteix temps despres, quan, solitariament morts de pena al saber que llunya del meu costat seras tu a un lloc on jo no pugui arribar. Un lloc on les meves mans, les meves forçes no arribin, perque tu seras lluny de mi, i des d'aquell moment no et recupararé mai.




I morire de pena sense tu, el teu somriure, la teva alegria i sobretot, la teva mirada

DIA GENIAL

Aquella nit era negra, fosca i trista. Disposada a anar a dormir vaig comensar a escoltar
música,
d'aixó,
vaig
comensar a somiar am tu.

Al matí tot el dia
am tu,
i només de pensar
que la vida em
podia donar
aquestes ilusions i
aquest matis tan perfectes ja era
feliç
-Pq el teu
somriure, els teus
ulls, la teva simpatia i tu em fas
tornar boja